L'Aula al Pati

Habitar l'espai públic és, més aviat, un oxímoron. Habitar és, per definició, viure, residir, estar-se. Accions que tenen com a escenari la casa o la població però, en aquest darrer cas, entesa com a conjunt de domicilis habitats. No pas els carrers i les places. L'espai públic, en canvi, ens remet a aquests llocs d'accés comú que, més que habitar, transitem, travessem, ocupem o col·lapsem.

Però, segons l'antropòleg Manuel Delgado, l'espai públic no fa referència a cap espai físic –el del carrer, la plaça o el mercat– sinó a un espai simbòlic que és producte d'una intervenció urbanitzadora –en el doble sentit d'urbanisme i d'urbanitat– i normativa. Un conjunt de pràctiques socials i polítiques encarades a desmentir la natura asimètrica de les relacions socials, i a escenificar el somni impossible d'un consens equitatiu en el qual dur a terme la seva funció integradora i de mediació. Un espai en el que, malgrat ser sovint desiguals, hom ha d'aprendre a comportar-se com si fóssim només diferents.

L'espai públic és, des d'aquesta perspectiva, un espai que, superposat al carrer, el domestica i l'anul·la. Per això “habitar l'espai públic”, frase que dóna nom a les cinquenes jornades pedagògiques de L'Aula al Pati, esdevé una provocació. Com la imatge triada per il·lustrar-ho. Unes cadires plantades a la vorera que no concorden amb l'habitual mobiliari urbà, que el desafien i l'interpel·len des de la seva diferència. Cadires que remeten a la conversa i a la sobretaula. Cadires que han sortit de casa i han transformat el carrer en una extensió de la pròpia llar. Habitar l'espai públic és, en aquest sentit, una crida a recuperar el carrer.